dimarts, 6 de novembre del 2012


                                 

    
           Cerca informació sobre les figures retòriques següents: metàforacomparació,personificacióal·literació, apòstrofe i encavallament. Posa un exemple de cada un en poemes. També explica què són.

comparació f - Figura retòrica que consisteix en l’establiment explícit d’una relació de semblança entre dos elements (subjecte i objecte de comparació) units entre si per l’element d’enllaç (’com’, ‘igual que’, etc.).
metàfora Aquesta identificació es basa en característiques comunes que fan que el lector pugui reconstruir un terme en llegir l'altre
La personificació és una figura retòrica que consisteix a atribuir qualitats humanes a animals, objectes i fenòmens naturals.
L'al·literació és una figura retòrica relacionada amb la fonètica que consisteix en repetir un so per crear un efecte determinat.
apòstrof reflecteix en l'escriptura l'elisió d'un so en la llengua parlada.
En un vers, l'encavallament es produeix quan la pausa oral d'un vers no coincideix amb la pausa mètrica d'un punt, coma, etc.

Encavallament

 El món és una al·legoria.
 És cabalístic el dibuix
 amb què el cel nítid expia
 l’ocell, ombra sense gruix.

 No res: tan sols una unglada
 en la llisor asserenada
 del firmament esbandit.

 Clarianes! La contrada
 n’estrafà una altra, celada
 en un invisible escrit

Metafora
ET RECORDO COM ERES 

Et recordo com eres en l'última tardor. 
Eres la boina grisa i el cor en calma. 
En els teus ulls barallaven les flames del crepuscle. 
I les fulles queien en l'aigua de la teva ànima. 

Apegada als meus braços com una *enredadera, 
les fulles recollien la teva veu lenta i en calma. 
Foguera d'estupor en què la meva ser cremava. 
Dolç jacint blau torçat sobre la meva ànima. 

Assec viatjar els teus ulls i és distant la tardor: 
boina grisa, veu d'ocell i cor de casa 
cap a on emigraven els meus profunds anhels 
i queien els meus petons alegres com a brases. 

Cel des d'un navili. Camp des dels turons. 
El teu record és de llum, de fum, d'estany en calma! 
Més enllà dels teus ulls cremaven els crepuscles. 
Fulles seques de tardor giraven en la teva ànima.

Comparacio
La més alta 
Del cel em peixen les rosades blanes, jo tinc l’amor del ventijol més franc i veig l’alba primer que mes germanes: só la fulla més alta d’un pollanc.
Sola dansant en mes diades vanes, de mes germanes he traït la sang: em són llurs vagaries tan llunyanes com l’ull negre del pou i el núvol blanc.
Tu, vell Destí, que tan soberga em feres: que a les ratxades tardorals primeres caigui del cim de mon etern abril,
vegi el fullam que canta i s’esgarria i cada giravolt de ma agonia sigui el salut a una germana humil.
Personificacio
COLOMÍ
L'home voldria tenyir  les teves ales de sang.  No et paris, colomí blanc.  No paris blanc, colomí.
Aliteracio
Jo tinc una Mort petita, meua i ben meua només. Com jo la nodresc a ella, ella em nodreix igualment. Jo tinc una Mort petita que trau els peus dels bolquers. Només tinc la meua Mort i no necessite res. Jo tinc una Mort petita, i és, d’allò meu, el més meu. Molt més meua que la vida, amb mi va i amb mi se’n ve. És la meua ama, i és l’ama del corral i del carrer de la llimera i la parra i la flor del taronger.
Apostrofe
O virtuosa, magnífica guerra!  En tu les querelles tornar-se havien de,  en tu do els nostres morint vivien  per glòria en els cels i fama a la terra,  en tu do la llança cruel mai erra  *nin tem la sang abocar de parents;  revoca concordes a tu nostres gents  de tals *quistiones i tanta *desferra.  Juan de Mena, Laberint de Fortuna 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada